11 de març 2011

CANVI DE BLOC

Després d'haver-m'hi barallat uns quants dies finalment he aconseguit configurar el bloc
Quadern de Terramar
a Wordpress.
Si cliqueu damunt del nom del meu bloc hi anireu a parar,
i, si ho voleu,
us hi podeu subscriure
(a mi m'agradaria...)


Hi he importat la totalitat dels blocs de 
www.quaderndeterramar.blogspot.com
i hi vaig construint la meva pàgina web.

17 de febr. 2011

NOTES SOBRE IRENE NEMIROWSKY (1903-1942)


El color de la tinta. No pot escriure amb cap altre color que no sigui el dels mar del sud. Omple els fulls dels manuscrits amb lletra minúscula, apretada, endreçada, apurant al màxim l'extensió del paper, ratllant els marges, corregint fins el darrer extrem les frases amb esmenes i ratllats. Un color de tinta de blau d'entreguerres, tonalitat que es perd i es dil.lueix com l'esperit de la gent de lletres que van deixar la pell i l'ànima en els tumults i convulsions que els van abassegar. De la tinta de color dels mars del sud i de les línies ajustadíssimes dels manuscrits en conservem l'obra en lletra impresa, en bona part póstuma, com aquesta Suite francesa que per si sola mereix la categoria de monument literari i testimonial de l'Europa i de la França que l'escriptora va viure fins les darrers conseqüències al camp d'extermni d'Auschwitz.

El destí. ¿Com són els primers poemes d'Irene Nemirowsky? Gràcies a institutriu que la va educar i al prestigi sociocultural, universal, de la llengua francesa, quan la família Nemirowsky va arribar a França a conseqüència de la revolució bolxevic la jove de quinze anys es va integrar sense dificultats a la vida d'estudiant i d'escriptora. La primera novel.la, als vint-i-quatre anys (L'infant prodigi) i la segona als vint-i-nou (David Golder) la consagran com a escriptora, amb el ple suport del seu editor, Bernard Grasset. És el destí que ella ha triat i s'ha traçat. Un poema de joventut revela el seu propòsit:
De vegades em sembla que sóc estrangera 
Nascuda entre tanta gent diferent
I m'està predit un altre destí
Al que consagro tots els meus somnis.

L'infortuni. Malgrat l'èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l'estrella groga d'identificació. L'infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l'Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota. 

La deportació. L'escriptura l'ajuda a passar el temps... “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s'estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l'ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l'abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d'una escriptora jueva errant per la França dels dies de l'ocupació.

Coratge i esperança. El 16 de juliol escriu la darrera nota. L'adreça al marit i les filles: “Em sembla que marxem avui. Coratge i esperança. Us tinc dins del meu cor, estimats meus. Que Déu ens ajudi a tots.” L'endemà puja al tren que la transporta juntament amb centenars d'altres persones des del camp de presoners de Pithivers al camp d'extermini d'Auschwitz en un viatge penós i denigrant. La documentació oficial certifica la seva mort als trenta-nou anys el 19 d'agost per causa del tifus; la realitat és a la càmara de gas. El coratge ha empès Michel Epstein a cercar notícies de la seva muller des de que ha estat detinguda i intentar desesperadament la seva salvació. No hi haurà esperança tampoc per a ell. El detenen poc temps després i és traslladat, també, a Auschwitz on el sis d'octubre mor, igualment, a la càmara de gas. Les obedients autoritats franceses van a cercar les filles de mare i pare jueus al col.legi on cursaven els estudis, però Irene, previsora, les ha enviades al poble de la seva antiga institutriu. Michel Epstein ha fet arribar a la filla gran, Denise, el bagut on, li diu, hi ha manuscrits de la seva mare: l 'esperança... Orfes de pare i mare creixen mig d'amagat fins a la fi de l'ocupació i seran per sempre jueves filles de jueus deportats amb el pes de la història i la tragèdia en les seves vides.

 L'obra póstuma d'Irene Nemirowsky és dins del bagul salvat a darrera hora, però la Suite francesa surt publicada molts anys més tard. Des de llavors que ha marcat la recuperació de l'escriptora. Una exposició organitzada pel Memorial de la Shoah en col.laboració amb el Museu del Patrimoni Jueu i l'IMEC l'evoquen amb un dels versos amb què s'interroga sobre la identitat i el destí: “De vegades em sembla que sóc estrangera...


14 de febr. 2011

IRENE NEMIROWSKY SOBRE EL DESTÍ. Un poema


A voltes em sembla que sóc estrangera 
Nascuda entre tanta gent diferent
I que m'està predit un altre destí 
Al que consagro tots els meus somnis.

Irene Nemirowsky, Carnet (1918)
11 de febr. 2011

LLEGIDORA D'ABSÈNCIES I NAUFRAGIS..., per Felícia Fuster

Llegidora 
d'absències i naufragis,
secreta com els límits que s'ignoren,
poma de sol tendríssima dins l'ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.
Però
no sé què sóc, ni si em deformo 
dintre el mirall que em gronxa,
ni si m'esquinçaré per una rosa
morta, o beuré l'aigua trista 
del teu mirar trenat.
Porto
per passar les fronteres
les arrugues del temps i no tinc plomes
a la veu ni cap tinta que esborri
ni guants de malefici ni bruixoles
perverses per a desviar
vides.
Em sé llunyana dels foratges
que busquen els secrets i els crits
de les hores lluents. 
Jo vinc només per oferir-te 
amb el silenci tens
el jardí 
càlid dels meus braços.


 
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
10 de febr. 2011

AMB TINTA ROJA, per Felícia Fuster

AMB TINTA ROJA  

Com una ombrel.la
t'obro la meva veu sota dels núvols
i m'empasso la neu    per fer-me forta
escric les notes 
del vent 
i canto amb tinta roja


Felícia Fuster, "Amb tinta roja", Passarel.les / Mosaïques (1992)
| 1 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
9 de febr. 2011

ESPERO MERAVELLES, per Montserrat Abelló

Espero meravelles
a cada cantonada.
Hi ha alegria 
en l'aire.  
El sol m'omple 
els ulls. 


El meu presagi
és una línia
contra el sol,
un punt en l'horitzó. 


Montserrat Abelló, "Espero meravelles", Poemes d'amor. Antologia. Pròleg de Vinyet Panyella. Editorial Denes, 2010 (Col.lecció de Poesia Edicions de la Guerra; 87)












| 2 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
5 de febr. 2011

DEL MERCAT DEL PEIX AL CENTRE D'ART CONTEMPORANI



 Hi ha somnis que esdevenen projectes i projectes que es converteixen en realitats perquè els que els han somniat hi creuen. La mateixa il.lusió amb que viuen i somnien els atorga força, capacitat de treball i la tenacitat capaç de vèncer les dificultats i la temptació del desànim. Saben transmetre la il.lusió que mantenen i el coratge amb què lluiten per crear complicitats, encomanar entusiasmes i anar avançant. I així és com, de mica en mica, una passa rere una altra, la realitat substitueix el somni. L'obertura amb benedicció de l'espai del Centre d'Art Contemporani de la Fundació Stämpfli és una altra fita del somni, un nou estadi del projecte i la darrera estació abans de l'obertura del Centre dintre de pocs mesos


Fa un any s'inaugurava a Miramar l'exposició de la “Prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”, la mostra del fons d'art contemporani d'una setantena d'obres que Pere i Anna Maria Stämpfli han aconseguit per via de la donació dels artistes més representatius de la seva generació, un total de cinquanta-quatre, procedents de vint-i-un països. Bona part d'ells pertanyen al moviment del Pop Art europeu i de la Figuració Narrativa. En els darrers anys s'han dedicat diverses exposicions individuals i col.lectives a aquestes tendències, una de les quals, Figuration narrative es va celebrar fa un parell d'anys al Grand Palais de Paris amb obra de Pere Stämpfli i diversos dels artistes que han donat obres per a la Fundació.


El local on s'instal.larà en breu la col.lecció d'art sota el guiatge de Serge Lemoine, exdirector del Museu d'Orsay de Paris, és l'antic Mercat del Peix. L'Ajuntament de Sitges, en un gest que l'honora, l'ha donat a la Fundació per tal que s'hi instal.lés el Centre d'Art Contemporani, manifestant de forma visible i material el suport de la Vila a aquesta iniciativa artística que neix de la generositat de l'artista i la seva muller. L'edifici, que data dels anys trenta, va ser construït en un espai contigu al Mercat edificat el 1889 per Gaietà Buïgas i Monravà, una noble baluerna reconvertida (esperem que provisionalment) en el bar d'una coneguda destil.leria. Al Mercat del Peix, després d'haver estat utilitzat durant molts anys en mercat per la pesca i l'aviram, s'hi van allotjar les dependències de la policia local fins a dates ben recents. 


La rehabilitació que han portat a terme els arquitectes Josep M. Coll i Eugeni Bernad comporta un espai expositiu de 500 m2, ampliables en un futur a la resta d'edificis contigus de la Fundació del carrer d'en Bosc. El resultat és el d'un espai perfectament integrat en el seu entorn, respectuós amb l'antiga estructura exterior i interior i hàbil per a les funcions que ha de complir.


La Fundació Stämpfli ha apostat, una vegada més, pel patrimoni de la Vila. Ho va fer salvant les cases del carrer d'en Bosc, que ara formen part de la Fundació, de l'amenaça especulativa de convertir-les en apartaments, rehabilitant-les, destinant-les a l'ús cultural. El Grup d'Estudis Sitgetans hi té la seu que li ha permés créixer en activitats i una consolidació que difícilment hauria assolit sense poder-ne disposar, i el Centre d'Art Contemporani té prevista la seva ampliació per mitjà d'aquests edificis. És, tot plegat, l'evidència del compromís. Compromís amb el patrimoni, amb les arts i amb la cultura. 



 Sitges difícilment hauria pogut comptar amb una extensió d'oferta artística vers la contemporaneitat de no haver estat per la decisió de Pere i Anna Maria Stämpfli, gràcies als quals la tradició artística es perllonga fins el segle XXI. Una oferta artística que han volgut situar en la centralitat urbana de la Vila per contribuir al caliu del nucli més antic del poble i per sumar amb la resta d'institucions culturals pròximes. És un plantejament i un esforç que cal valorar pel que té de generositat i de modernitat i perquè prové de la iniciativa privada més reeixida. No em cansaré de dir que la Fundació Stämpfli ha estat i és exemplar en la seva concepció, desenvolupament i operativitat perquè en ben poc temps els guanys de la realitat s'imposen. Com la visió clara i diàfana de les parets de l'antic Mercat del Peix i de la nova façana que enriqueixen el nostre patrimoni artístic i paisatgístic. 

El logo de la Fundació Stämpfli és obra de Pere Stämfpli (2006)
Les fotografies de l'exposició, de Serge Lemoine i de l'antic Mercat del Peix en obres són de Frèia Berg (2010); la de la façana de l'actual Centre d'Art Contemporani ha estat extreta d'una publicació digital, i la d'Anna Maria i Pere Stämpfli és obra d'André Morain. 


28 de gen. 2011

POETES DEL HOLOCAUST




"Després d'Auschwitz no es pot escriure poesia", va sentenciar Theodor W. Adorno.  "Després de cada guerra algú ha de fer neteja", escriu la poeta Wislawa Szymborska. Aquesta frase és el leit-motiv de After every war, una antologia de poesia escrita per dones alemanyes després de la Segona Guerra Mundial que la irlandesa Eevan Boland ha traduït a l'anglès.


 Rose Ausländer, Elisabeth Langgässer, Nelly Sachs, Gertrud Kolmar, Else Lasker-Schüler, Ingeborg Bachmann, Marie Luise Kaschnitz, Hilde Domin i Dagmar Nick són les poetes. Totes van patir els horrors de la guerra; algunes, de l'exili; altres, la deportació i l'Holocaust. Entre aquestes darreres, Gertrud Kolmar va morir a Auschwitz als quaranta tres anys, després d'haver escrit, entre altres, el poema corprenedor de "La víctima".



 Ho recordo avui, vint-i-set de gener, dia internacional de l'Holocaus, pocs mesos després d'haver visitat l'horror del complex de l'assassinat planificat d'Auschwitz-Birkenau. Transcric dues traduccions que he fet gairebé d'urgència perquè en volia deixar constància tal dia com avui. Per conservar-ne la memòria, perquè mai més no torni a succeir i perquè es pot escriure poesia per endreçar el món i la vida després de la guerra i de totes les derrotes.



Rose Ausländer, La meva clau

La meva clau
ha perdut casa seva.
Vaig de casa en casa
però no passa en cap.

He trobat
el manyà.

La meva clau entra
a la seva tomba.


Hilde Domit, Exili

La boca morent
la boca torta
la boca intentant
dir el mot correcte
en una llengua estranya.



El retrat en blanc i negre és de Gertrud Kolmar (1894-1943). Les fotografies d'Auschwitz són de Frèia Berg (agost 2010).




Subscriure's a: Missatges (Atom)